Pido el silencio.

Avui he començat "La muntanya màgica" de Thomas Mann i just en les primeres pàgines, llegeixo una frase que em colpeix i que m'obliga a aturar la lectura:

"Diuen que el temps és el Leteu,

en cas de ser menys eficaços, a canvi són més ràpids".

Quanta raó! Quanta saviesa tancada en una única frase, en una construcció literària aparentment simple però alhora tan profunda, tan vasta! Segurament, la cita en si no desperta pas res; si l'agafem i l'observem en un ambient estèril, buit, anestesiat, veurem que no hi ha cap raó perquè transcendeixi més enllà. Efectivament, no puc estar més d'acord en aquesta afirmació.

Ara bé, siguem valents i relacionem les paraules de Mann amb la nostra pròpia existència. Quantes vegades, durant el nostre passat, potser tràgic, potser plaent, vam jurar i perjurar que mai oblidaríem una situació, un nom, un bes o una persona? Quantes circumstàncies vam prometre recordar per sempre més, inclús gravar-nos-les a la pell si fes falta? Assumeixo que hom assentirà en silenci, absort en tot allò que va determinar un dia com a perpetu en si mateix i que ara reposa en l'oblit, a quasi un pas de la desaparició total.

Jo he fet aquesta reflexió avui, mentre sostenia el Mann a les mans i observava com el dia s'enretirava i la tenebra començava a atrapar cada racó, cada indret d'aquest món. M'he sentit, per a què negar-ho, m'he sentit com si hagués traït aquelles coses intenses que un dia em passaren, aquelles excel·lents persones a qui vaig xiuxiuejar record per a sempre, allò, tot allò, que un dia tingué tanta rellevància que eclipsava qualsevol altre assumpte en la meva existència i que pensava, antany, quan estava immersa en aquella història, que la seva intensitat, que la seva vivència, romandria per sempre més en la meva ànima.

Desconec si podeu copsar la mescla agredolça de sentiments que he sentit quan el sol es ponia. Escric agredolça perquè la composaven el dolor de percebre aquesta traïció, potser sense raó de ser, i una certa felicitat al comprovar que el temps realment cura, malgrat que segurament, deixi arran de pell les cicatrius de totes aquelles ferides causades en les batalles mai lliurades.

Si bebem de la mateixa copa amb la que hem recollit la nostra sang, notarem un lleuguer sabor agredolç quan el vidre reposi en els nostres llavis. Del fum de les cigarretes de filtre rosa en podem extraure el fang amb què convertir-nos en or. Tot és un procés alquímic de conversió. Tot és vida i mort i una ruleta que sempre acaba en el mateix nombre. La banca guanya, diu ella, i tot roman immòbil com si el vent no ens hagués tallat la pell. És absurd. Les seves paraules, aquestes afirmacions deixades anar en l'aire primaveral, els errors que es repeteixen sense pausa. Tot és qüestió de saber-se mort quan la matinada amenaça, sigil·losa, darrere la minutera del rellotge. Trencar la barrera del so i transcendir més enllà del dia on vam desitjar desparèixer. Albiro la nocturnitat i esnifant, aniquilo qualsevol rastre de dubte. En el fons, les paraules acaben batallant entre elles, desitjoses d'una posició més important, desitjoses de percebre el parpadeig de la pantalla. Si t'espero i m'adormo és perquè en tu vehiculo l'entrada en un més enllà ple de flors que encara no s'han pansit. M'envia records i hi parla, i no sé si enviar-li una missiva, nova i sorprenent, o bé callar i perpetuar aquest silenci que ara esdevé un globus inflable. Si em coneixes, deixa'm anar. No hi ha més secrets dels que callem quan la lluna esdevé l'únic testimoni de les nostres converses. Hi haurà un moment on cauran les màscares i ens avergonyirem enfront la nostra nuesa. És tan tard que ni tan sols puc esbossar el dibuix d'aquella tarda, llunyana, en un país estrany. Jo dubtava i tu recorries l'edifici amb un somriure maliciós, quasi maquiavèlic. Jo dubtava i volia allunyar-me de tu i d'hom i començar una nova vida més enllà. Llavors va començar a ploure i jo vaig pensar que era el reflex d'allò que es desenvolupava en la meva ànima. Després tot passà. I en el lapse de temps d'una setmana, vaig mutar a quelcom que no reconec. La decadència es reflecteix en l'ànima d'aquelles que no són conscients de la magnitud de les seves paraules. Ara pot ser despreciable, però és el signe de malatia. El pacient s'abocarà a l'abisme. I caurà. Irremeiable.

Elles van callar al so del meu remordiment. Jo em fustigava per saber el per què del seu dolor, i ella callava davant meu, tímida i absent, com si mai hagués estat un ens amb personalitat pròpia. Intentava batre les seves ales i fer-la volar més enllà del que algun cop hagués aspirat. Es mereixia la felicitat, i si volia, també aquella vida tan convencional que anhelava. El dolor ha d'ésser recompensat, al cap i a la fi. Com el meu dolor, que algun dia serà premiat amb quelcom d'innimaginable. Però val més callar i seguir embriagant-se amb el mateix cava del que he begut fa una estona. Callar i deixar reposar els llavis sobre la copa d'imperfecte cristall i fitar dones de cabells rossos que somriuen amb un cert aire maliciós. Sentir el dolor al saber l'altre desconectada i voler mencionar més coses, sobre la pròpia vida, sobre la futura mort. Déu meu, no hem feu cas, retorno a casa èbria, no de poesia, no de virtut, si no de vi (en realitat cava, però no vull contradir al Mestre). Jo vull confessar-li centenars de secrets i deixar-me morir entre els seus braços mentre les roses de les avingudes de la mort es panseixen en la primera boira primaveral. Jo vull deixar-la reposar entre immaculats llençols blancs i oferir-li únicament un bes fugaç i cast, quasi inexistent. Parlar i xiuxiuejar el nom mentre ens creuem per la immensa biblioteca. Una jaqueta llarga blanca, pura, uns diamants incrustats en majestuosos botins. El cognom injuriat constitueix la base del chardonnay francès. Però ignoreu-me, són paraules inconnexes que broten de la necessitat d'escriure amb la qual retorno a la càlida llar. No obstant, no confongueu càlida amb compartida; la meva solitud que m'atravessa, es perfila com la meva fidel amant, atenta, tendra, impossible d'abandonar. I el costum esdevé amor. I la mort esdevé vida quan els núvols es dilueixen dins la copa i el fum dels cigarrets - malboro preferiblement - dibuixen imatges del teu tu passat, jove, enèrgic, aquell que ha mort al doblegar-se al pas del temps. T'estim amor, i te deix la mar com a penyora, i te deix la sang, i te deix els pensaments i te deix a mi, com a sacrifici, i aquest món absurd que només sap que imposar la seva fèrria voluntat.