Pido el silencio.

La muntanya màgica

Fri, 08 Aug 2008 01:33:05 GMT

Avui he començat "La muntanya màgica" de Thomas Mann i just en les primeres pàgines, llegeixo una frase que em colpeix i que m'obliga a aturar la lectura:

"Diuen que el temps és el Leteu,

però els aires llunyans també són un beuratge semblant i,

en cas de ser menys eficaços, a canvi són més ràpids".

Quanta raó! Quanta saviesa tancada en una única frase, en una construcció literària aparentment simple però alhora tan profunda, tan vasta! Segurament, la cita en si no desperta pas res; si l'agafem i l'observem en un ambient estèril, buit, anestesiat, veurem que no hi ha cap raó perquè transcendeixi més enllà. Efectivament, no puc estar més d'acord en aquesta afirmació.

Ara bé, siguem valents i relacionem les paraules de Mann amb la nostra pròpia existència. Quantes vegades, durant el nostre passat, potser tràgic, potser plaent, vam jurar i perjurar que mai oblidaríem una situació, un nom, un bes o una persona? Quantes circumstàncies vam prometre recordar per sempre més, inclús gravar-nos-les a la pell si fes falta? Assumeixo que hom assentirà en silenci, absort en tot allò que va determinar un dia com a perpetu en si mateix i que ara reposa en l'oblit, a quasi un pas de la desaparició total.

Jo he fet aquesta reflexió avui, mentre sostenia el Mann a les mans i observava com el dia s'enretirava i la tenebra començava a atrapar cada racó, cada indret d'aquest món. M'he sentit, per a què negar-ho, m'he sentit com si hagués traït aquelles coses intenses que un dia em passaren, aquelles excel·lents persones a qui vaig xiuxiuejar record per a sempre, allò, tot allò, que un dia tingué tanta rellevància que eclipsava qualsevol altre assumpte en la meva existència i que pensava, antany, quan estava immersa en aquella història, que la seva intensitat, que la seva vivència, romandria per sempre més en la meva ànima.

Desconec si podeu copsar la mescla agredolça de sentiments que he sentit quan el sol es ponia. Escric agredolça perquè la composaven el dolor de percebre aquesta traïció, potser sense raó de ser, i una certa felicitat al comprovar que el temps realment cura, malgrat que segurament, deixi arran de pell les cicatrius de totes aquelles ferides causades en les batalles mai lliurades.

Llavors va ploure i jo...

Sun, 01 Jun 2008 00:06:22 GMT

Si bebem de la mateixa copa amb la que hem recollit la nostra sang, notarem un lleuguer sabor agredolç quan el vidre reposi en els nostres llavis. Del fum de les cigarretes de filtre rosa en podem extraure el fang amb què convertir-nos en or. Tot és un procés alquímic de conversió. Tot és vida i mort i una ruleta que sempre acaba en el mateix nombre. La banca guanya, diu ella, i tot roman immòbil com si el vent no ens hagués tallat la pell. És absurd. Les seves paraules, aquestes afirmacions deixades anar en l'aire primaveral, els errors que es repeteixen sense pausa. Tot és qüestió de saber-se mort quan la matinada amenaça, sigil·losa, darrere la minutera del rellotge. Trencar la barrera del so i transcendir més enllà del dia on vam desitjar desparèixer. Albiro la nocturnitat i esnifant, aniquilo qualsevol rastre de dubte. En el fons, les paraules acaben batallant entre elles, desitjoses d'una posició més important, desitjoses de percebre el parpadeig de la pantalla. Si t'espero i m'adormo és perquè en tu vehiculo l'entrada en un més enllà ple de flors que encara no s'han pansit. M'envia records i hi parla, i no sé si enviar-li una missiva, nova i sorprenent, o bé callar i perpetuar aquest silenci que ara esdevé un globus inflable. Si em coneixes, deixa'm anar. No hi ha més secrets dels que callem quan la lluna esdevé l'únic testimoni de les nostres converses. Hi haurà un moment on cauran les màscares i ens avergonyirem enfront la nostra nuesa. És tan tard que ni tan sols puc esbossar el dibuix d'aquella tarda, llunyana, en un país estrany. Jo dubtava i tu recorries l'edifici amb un somriure maliciós, quasi maquiavèlic. Jo dubtava i volia allunyar-me de tu i d'hom i començar una nova vida més enllà. Llavors va començar a ploure i jo vaig pensar que era el reflex d'allò que es desenvolupava en la meva ànima. Després tot passà. I en el lapse de temps d'una setmana, vaig mutar a quelcom que no reconec. La decadència es reflecteix en l'ànima d'aquelles que no són conscients de la magnitud de les seves paraules. Ara pot ser despreciable, però és el signe de malatia. El pacient s'abocarà a l'abisme. I caurà. Irremeiable.

Embriagada he dit...

Fri, 02 May 2008 23:31:35 GMT

Elles van callar al so del meu remordiment. Jo em fustigava per saber el per què del seu dolor, i ella callava davant meu, tímida i absent, com si mai hagués estat un ens amb personalitat pròpia. Intentava batre les seves ales i fer-la volar més enllà del que algun cop hagués aspirat. Es mereixia la felicitat, i si volia, també aquella vida tan convencional que anhelava. El dolor ha d'ésser recompensat, al cap i a la fi. Com el meu dolor, que algun dia serà premiat amb quelcom d'innimaginable. Però val més callar i seguir embriagant-se amb el mateix cava del que he begut fa una estona. Callar i deixar reposar els llavis sobre la copa d'imperfecte cristall i fitar dones de cabells rossos que somriuen amb un cert aire maliciós. Sentir el dolor al saber l'altre desconectada i voler mencionar més coses, sobre la pròpia vida, sobre la futura mort. Déu meu, no hem feu cas, retorno a casa èbria, no de poesia, no de virtut, si no de vi (en realitat cava, però no vull contradir al Mestre). Jo vull confessar-li centenars de secrets i deixar-me morir entre els seus braços mentre les roses de les avingudes de la mort es panseixen en la primera boira primaveral. Jo vull deixar-la reposar entre immaculats llençols blancs i oferir-li únicament un bes fugaç i cast, quasi inexistent. Parlar i xiuxiuejar el nom mentre ens creuem per la immensa biblioteca. Una jaqueta llarga blanca, pura, uns diamants incrustats en majestuosos botins. El cognom injuriat constitueix la base del chardonnay francès. Però ignoreu-me, són paraules inconnexes que broten de la necessitat d'escriure amb la qual retorno a la càlida llar. No obstant, no confongueu càlida amb compartida; la meva solitud que m'atravessa, es perfila com la meva fidel amant, atenta, tendra, impossible d'abandonar. I el costum esdevé amor. I la mort esdevé vida quan els núvols es dilueixen dins la copa i el fum dels cigarrets - malboro preferiblement - dibuixen imatges del teu tu passat, jove, enèrgic, aquell que ha mort al doblegar-se al pas del temps. T'estim amor, i te deix la mar com a penyora, i te deix la sang, i te deix els pensaments i te deix a mi, com a sacrifici, i aquest món absurd que només sap que imposar la seva fèrria voluntat.

Mrs Dalloway

Tue, 25 Mar 2008 19:53:32 GMT

"en este día, de todos precisamente en este, se hace evidente su destino"

It's too late

Sun, 16 Mar 2008 02:32:34 GMT

Davant de l'infern no s'ha de parlar d'amor, diu Baudelaire. Podria escriure't versos ombrívols que extenguessin la vida més enllà de la raó i el sentiment. Pinzellades en les teves cuixes, esquinç de tot allò que va comportar la història passada. Si m'enredo en els teus cabells, llargs, infinitament llargs, desapareixo en un món apart. La gràcia de saber-me derrotada brolla de la impossibilitat material de tenir-te. Ens separa l'abisme cronològic. Ens separa les generacions que moriren en cruentes guerres, la sang, la mort, l'oblit. La tortura i la crueltat a Mathausen. El teu nom xiuxiuejat quan les sirenes esclaten i la pell esdevé tan pàl·lida que un es creu moribund. Perquè en els laments i en el rèquiem que puc plasmar-te a la esquena recobro la vida. Però tanco els ulls i prenc la determinació de començar una gran novel·la. I de fugir. I de visitar ciutats on puc trobar amants gràcils, elegants, majestuoses. Poder redimir la meva pena. Poder suspendre i en pau descansar a l'avinguda de la Mort. Forget her canta Jeff Buckley. Com si fos fàcil. Com si tot es sotmetés al poder de la voluntat. Estupideses. He discutit i he intentat embriagar-me i tot ha resultat inútil i ara recordo com vam sobrevolar els Alps i com avui, just avui, començava el meu descens als Inferns. Sí, he sobreviscut, però el preu ha estat massa alt: he renunciat a sentir. I ara no trobo la raó.

Hands up (I love you)

Sun, 02 Mar 2008 02:14:47 GMT

A vegades em sento impotent per no poder evitar allò inevitable. I és que quan et veig partir, a tu, a qui sigui, sento la tempesta rugir dins meu i la tristesa m'embriaga. I sempre acabo retornant a la llar exhausta. He trencat masses llances per haver de morir, ignorada. La perpetuitat en les lletres és cosa de dives temeroses. Les mescles de colors resulten tan confuses com ho és la boira en una freda matinada de març. Envelliré en la tenebra i la solitud i no desitjo altra cosa que aquest fet. No mereixo cap altra recompensa per una existència condemnada al fracàs. La immoralitat que em procuren les lleis és determina en relació a les hores de captiveri entre normes. Assumir que tothom és prescindible i que un mateix és aniquilable és quelcom tan real i alhora tan gèlid que et converteix en inhumà.

Precària alimentació

Tue, 26 Feb 2008 18:19:06 GMT

Em nodreixo d'imatges. És quelcom que repeteixo constantment, i no per això deixa de perdre la certesa. Recordo moments on vaig voler desaparèixer per no sentir més. Recordo moments on tu restaves davant meu, plàcida, immòbil, majestuosa. Altres instants, només entreveia tenebra. Ara tot ha canviat i si bé que últimament el teu nom ocupa els meus llavis agredolços massa sovint, avui he volgut enredar-me en els infinits cabells d'aquella imperiosa dama. Al capdevall, la vida és dubte. Al capdevall la vida és fum i històries i cigarrets de filtre rosa que es converteixen en càncers que ens devoren i ens maten. Potser semblo cruel, un monstre de cor gèlid, de sentiments inexistents. Aquestes idees em devoren el cor. Ho sóc? És cert? És sincera la mirada de por que entrevec en mirades alienes? Al capdevall, la vida és dubte. Al capdevall, la vida és el testament de la meva naturalesa, de les meves perverses idees innates. Callar, sofrir, bufar i anhelar el desig que s'amaga en les profunditats de les nostres entranyes. Ara m'amagaré i sense respirar, comptaré fins a mort. Quan em llevi - quan ressucciti - la tinta que vessi dels fulls annegaran les meves conques buides i, atès que l'ombra s'estendrà sobre meu, podré dibuixar-te en la perfecció més absoluta. Tu, quasi divina.

Delphine et Hippolyte

Sun, 10 Feb 2008 22:55:24 GMT

Desprenc miasmes que us recorden la meva efimeritat. Moro. Esdevinc inútil i sota el pes de les meves paraules es panseixen les roses, les mateixes que antany formaren part del teu reialme. Sento la pulsió de l'escriure i desapareixo en les primeres gotes de suor. M'enfonso i després, m'agrada tastar el gust a clor de la meva pell. Tot són inconnexions substancials que acaben teixint la tela en la qual dibuixar-me. Amb sang, amb la que brotà del meu braç quan ens separaven tants quilòmetres. L'amant que em besi em preguntarà per totes aquestes marques. I jo m'hauré d'assumir en el silenci i l'avergonyiment en tant que serà imperdonable estimar més a una morta que a ella. Condemnadament fútil. Lligada de peus i mans als records dels cadàvers putrefactes de la història. En el vent esdevinc àgil i des del fum de la teva cigarreta contemplo el futur càncer. Jo sóc cruel i només puc percebre la maldat en els altres. Ni tan sols em crec bondadosa. Però sento ara el batec de la tenebra, i reconec el vessament del líquid que m'embriaga. És aquest temps que passa sense el consentiment del món, és aquesta ànsia de transcendir més enllà de mi, és aquesta certesa de no poder sentir mai més res... Sóc com el místic que un cop que entreveu la divinitat el món tangible perd el sentit i tot es torna prescindible. M'hauries de derrotar. Al cadpavall, perdo i guanyo arbitràriament i no mereixo res. No puc parlar de l'amor a les portes de l'Infern.

Tempus fugit

Fri, 08 Feb 2008 18:24:49 GMT

El pas del temps és irremeiable. Ho sé. I envelleixo, malgrat ser jove i tenir una prospera vida per endavant. Però, no és legítima la meva actitud? Jo, que sóc conscient d'aquest tic tac imparable, que el percebo més enllà de mi, no és lògic que blasfemi i em queixi, per quelcom que sé incanviable? Transcendeixo de hom en fer-ho en tant que reconec, i accepto - no sense una certa basarda - la finitud de la nostra naturalesa. I el còmput no finalitza en el moment de la mort, no és per aquest instant, dolorós però suprem, únic i intransferible, pel què em preocupo doncs aquesta implica la finalització de tota consciència i pensament lògic, sinó el que temo és el moment del declivi, aquell punt en la vida on les facultats es perden, la mentalitat s'acomoda i estem a punt de convertir-nos en el pòsit de la vida. No és raonable aquest temor a envellir? Les meves mans perdran la seva vitalitat, la memòria esdevindrà fràgil i ineficaç i al mirar-me en l'espill no em sabré reconèixer.

Diguin-me senyors, que sobre meu no arrossego el pes que hom sofrirà en un futur, per què quan jo ja m'hagi acostumat a la presència de la mort - rellotge en mà, somriure fred - els altres començaran a temer-la en veure-la pròxima i certera i quedaran embriagats per la sensació de dolor, que jo ara sofreixo.

L'any que agonitza i mor

Wed, 02 Jan 2008 18:55:22 GMT

És trist reconèixer que aquest any que acabem de deixar enrere ha sigut el primer que he passat íntegre sense tu, sense veure't ni tan sols durant un breu instant, fugaç, sense contemplar-te i ofegar-me en la meva desgràcia. Voldria assegurar que aquest nou sender serà diferent, que el teu rostre es reflexarà en cada glop d'aigua o en cada llàgrima vessada per fútils raons, però temo fer-ho ja que l'anhel es tornarà perenne i asfixiador i jo ja no moriré per tu sinó per l'ànsia que em produeix una absència injustificada. És indiferent. Les paraules, els teus ulls, la nostra pàl·lida pell, el teu nom xiuxiuejat amb el to propi del moribund. És indiferent. Sona tango electrònic i m'imagino lluny, ben lluny de tu, dels nostres records, de la impotència de no poder-te haver besat mai. I volverte a ver s'assembla d'igual manera al més fervent desig que al més cruel càstig. Un dia podré escriure't. Perpetuar-te. I enviar-te una missiva que contingui tots els mots que es dibuixen a causa de la teva existència. I explicar-te tots els anys que emmagatzemo d'història conjunta. I rememorar els cèl·lebres errors que provocaren el teu ennuig i les meves morts.

I callar.

Ara.

Perquè és l'inici de quelcom tràgic.

Perquè el ball de màscares continua.

Perquè sóc aniquilable.

Mononoaware

Sun, 18 Nov 2007 22:20:19 GMT

La bellesa transitòria em colpeix, i tanmateix, li ofereixo una humil reverència, agraït per haver presenciat el reflex d'allò diví. Arribarà el dia on les meves mans tremolin irremeiablement i on la meva vista i el meu oïda siguin més imperfectes que ara.

Necessito veure't. Tu també formes part d'aquesta bellesa efímera i per tant, no romandràs impassible al temps.

Temps era temps

Mon, 05 Nov 2007 22:23:53 GMT

Sóc prou conscient que ha passat ja massa temps per estar, encara, encadenada a un antany que em resulta dolorós, punyent. Anhelo ser la primera en esguinçar el teu record i borrar-te el reflex de qualsevol rostre aliè. Jo sóc qui espera trencar les xarxes de la teva perfecció i fugir lluny, ben lluny, allà on comenci a nàixer la nova vida. És una història que ha de ser enduta per les gèlides corrents oceàniques. He perdut tanta pràctica amb la ploma que em sento incapaç d'explicar-me. Encara t'estim i encara em danyes però assumeixo que els nostres senders romandran per sempre paral·lels i que ja no puc fer-hi res per abastar-te de nou. Ets ja pèrdua irremeiable i jo em sento apartada de tot i de tothom, inecessària, suprimible. La meva trascendècia prescindeix de la companyia i s'eleva, expandint-se en les primeres gotes de pluja.

La terra és erma. Les roses es marceixen. La solitud és rèquiem.

Odi et amo

Tue, 11 Sep 2007 22:04:03 GMT

Vaig sentir la impetuosa necessitat d'observar els teus ulls just quan el sol hi incidia directament, atorgant-li's el color propi de les més pures esmeraldes. I vaig emmudir, corprès per la teva bellesa, per la profunditat del teu tu, per la teva llengua víperina, divinament equivocada. A vegades els teus mots em descoloquen, i no sé si poseeïxes una intel·ligència eclipsant o, per contra, una vulgaritat que et mostra extremadament abjecte. Però m'agrada i conseqüentment, t'odio i et torturo.

Retorns

Thu, 06 Sep 2007 23:57:07 GMT

A vegades, quan les nits són extremadament clares i el vent es converteix en la més afilada fulla d'afaitar, voldria fer les maletes i partir, lluny, ben lluny, allà on naix el mal temps. No obstant, no ho vull fer sense veure't, per últim cop, i traçar amb els dits tremolosos el teu contorn, pèrdua immediata a una cabellera que ara deu pertanyer a l'argent. Hi vaig anar, a plorar-te sobre l'espatlla, a besar-te sense deixar reposar els meus llavis sobre els teus i no hi eres. La teva absència, molt més pronunciada, esdevingué motiu suficient pel suïcidi momentani. Tanmateix, segueixo. Ja fa més d'un any que formes part de la memòria i el record i no sé si el dolor que em provocarà recuperar-te consumirà el meu cor dèbil.

Pale blue eyes

Mon, 20 Aug 2007 23:07:29 GMT

Són masses dies esdevenint esclau del temps i dels desitjos impetuosos d'una mateixa dona. Són masses dies esdevenint el serf, l'esclau d'algú que ostenta el somriure més blanc i la mirada més opaca (pale blue eyes) sense tornar-se foll. Avui dic prou - a la vida, als minuts que corren, a les imatges del passat governat amb un sol nom - i emmudeixo per sempre, cosint-me els llavis amb el mateix fi que reparares el teu defectuós cor. M'ofego en la dicotòmia bàsica d'una existència suportada per inèrcia i quan els núvols anuncien la tempesta estival, amago el cap entre els coixins de vellut que recorden el tacte de la teva pell, aquella que mai vaig tocar. Podríem tornar a Roma i des de l'Amfiteatre, et recitaria els versos de Baudelaire, però tot, TOT, es dilueïx en el somni d'aquell que espera consumir un cigarret en una sola pipada. Impossible i abisme s'ajunten en una mateixa frase, escrita amb la sang de les meves entranyes, i formen el mapa de la meva tràgedia. Cada dia em sento ennvellir i ni tan sols vesso una llàgrima. Ho sé, tindré seixanta anys i voldré morir i emmalaltint irremeiablement, no seré capaç de posar fi a una vida buida en tant que tu ja hauràs mort.

TV-2127

Mon, 13 Aug 2007 23:12:52 GMT

No he pogut estar tot el temps que vaig prometre sense escriure; em sento atrapada en una espiral de mots i paraules i imatges i records què, a punta de pistola, m'obliguen a vomitar desenes de frases incoherents i malaltisses que només confirmen la bogeria en la que visc embriagada. Ara desplaço les muses arcaiques i n'alço de noves, més banals, més terrenals, més properes, fins i tot. No obstant, són tan temporals com aquest Sol ardent que fa evaporar la part més essencial de cada un de nosaltres. Envejo les proses més amenes dels altres, envejo poder descriure el dolor immens en tan sols una oració, envejo i em causa un odi profund i visceral, aquells arquitectes de novel·les quasi eternes. Vull passar el dit pels lloms dels llibres de l'fnac, i descobrir-hi, amb un somriure còmplice als llavis, el meu nom sota un títol prometedor i llegir-ne una recomanació que em provoqui l'orgasme intel·lectual. Però els meus desitjos es dilueixen en les aigües termals de Coma-ruga mentre la búsqueda comença a esdevenir-me exhausta i inútil. Llurs records em són tan aliens com el meu propi cos que mai reconec en el mirall trencat. I si m'agrada apretar l'accelerador i sentir com el motor blasfema per la meva impaciència és perquè així entrevec la mort com a acompanyant.

Agost

Mon, 06 Aug 2007 21:24:52 GMT

L'agost m'evoca imatges ~~(teves)~~ doloroses i m'empeny a la bogeria.

Tornaré quan el setembre curi les meves ferides amb el bàlsam dels retorns.

(sempre sols. el temps passa i serà irrecuperable. castrat per tu, castrat sentimentalment. és aquesta por, aquest temor a la traïció, és la voluntat de romandre sempre en el misteri i l'ombra el que està segellant els meus llavis durant la meva existència. la solitud és dona que passeja amb un dolor de reina. m'evaporo a causa d'aquesta calor insoportable i de la manca de pluja. sunday, gloomy sunday. tornaré, segurament, quan tot es calmi i el mes hagi passat. odio els estius. eren les èpoques d'absències)

The mystery of love (belongs to you)

Fri, 27 Jul 2007 02:03:01 GMT

Em diu que el misteri de l'amor l'hi pertany i jo he de callar, eclipsat per una gran veritat que s'alça més enllà de les postes de sol compartides en l'Adriàtic. I sí, jo sóc el foll que va apostar la seva vida per uns llavis de tast agredolç, que va jugar la partida més trascendent i perdé la reina, executada pel temps i l'abisme cronològic que reinava entre nosaltres. I sí, jo sóc el cos inhert que ara balla i s'embriaga i somriu i dorm sense ni tan sols sentir felicitat o dolor; sí, jo sóc aquell que camina de forma tan silenciosa que s'assembla el moribund a punt de creuar l'Estígia, el que desapàreix entre les ombres que recorden, inevitablement, nits que compartirem sense ni tan sols tocar-nos. Aquells que poden esdevenir u, aquells que es dissolen i s'uneixen en un ens palpitant, tenen la sort de poder abastar l'objecte del desig. Envejats siguin, malgrat que llurs ànims no arribin a compendre la felicitat en què reposen! Cal ressignar-se i evocar aquells moments que ens procuraren un èxtasi quasi diví; dibuixar la teva silueta en el fum i contemplar els teus ulls en la penombra.
I aquí s'acaba tot, aquí, entre paraules i frases i absurditats mai consumades, i El Nom, el maleeït nom apunt de ser pronunciat als llavis, i la vida notant que rellisca entre uns dits tremolosos.

Vodka amb llimona

Fri, 20 Jul 2007 23:57:43 GMT

Vodka amb llimona just quan el sol comença a perdre la seva batalla amb la nocturnitat i la solitud que ofereix la taula més allunyada esdevé el refugi més anhelat després d'un llarg dia soportant la vida. I mentre tu fixaves la vista en un horitzó abastable, no vaig poder evitar la pèrdua en l'absència d'uns ulls color terra, sentint, de forma irremeiable, el dolor que intentaven amagar. La tristesa vessava dels gests més quotidians i les cicatrius dels teus braços em deien que els somriures eren només aparença i mentida. El fingir i les màscares i la por i el sofriment i aquesta existència que esdevé la més pesant de les lloses i beure entre rialles i converses absurdes i gent aliena i incomprensible i morir, morir en cada crepúscle per tal d'intentar renàixer en les fredes albades dels mesos més estèrils. No tenies ni nom ni història ni passat, tan sols la morenor de la teva pell i el so de la teva veu, emprat només per demanar el millor del vodka. Podria haver-me atançat i asseure'm, en el silenci que mereixies, intentant fer-te percebre que un cert grau d'afinitat i comprensió és tan possible com aturar el batec d'un cor cobert de gel. Però res succeí i jo vaig marxar, amb el cap cot, amb un sentiment de culpa, amb la responsabilitat de saber que si aquella mateixa nit mories, jo en seria l'artífex.

Historias

Thu, 19 Jul 2007 00:52:07 GMT

En las pinceladas de divinidad tu cuerpo muere embriagado. Quisiera hablar de como el reflejo de la luz nocturna en tus ojos me conquista, pero no sería capaz de transmitir todos esos matices que hacen latir un corazón demasiado enfermizo. Sin embargo, la cercanía de tu piel me entristece pues me recuerda que todo es ficticio y que nos separa el mismo abismo que reina a mi izquierda. Tu o ella, o alguien ajeno a las historias de nuestras vidas. Al fin y al cabo, me arrodillo delante del imposible ideal, abstracto, eterno. Me es posible morir del amor que te profeso; me fue posible morir por el amor que profesaba a la reina de mis altares. Quizás lo hice; siento perdida una parte de mí y ahora, cuando sonrío, es todo frialdad y nostalgia. Jugué porqué me apetecía derrotar al rey y perdí de forma tan evidente que sólo pude suicidarme, por honor, por tragedia. Por tí y por las infinitas viñetas coloreadas con la sangre que brotaba de las heridas de la humanidad decadente. Nada tiene conexión y no obstante, podemos relacionarlo todo con flechas. Irónico, como las muecas que dibujabas cuando te diste cuenta que la confianza superaba el límite permitido. Tu diste la mano y yo cogí tu brazo, lo sé. Perdóname. Sólo quise sobrevivir. Me estaba ahogando en mi propio vómito, en mis propias entrañas marchitas por un tiempo que pasaba demasiado despacio. ¡Cómo cambian las cosas! Vuelve a ser irónico. Ahora estoy implorando que el reloj se detenga, que retroceda, que pueda volver a observarte cada día, que pueda sentir esa felicidad que antaño me parecía el dolor más extremo. Ya te lo he dicho, historias, pasados, gente que miente y cicatrices que enuncian que una vez enloquecí. Y ahora no puedo/quiero esconderlas. Historias. Historias que forman parte de mí.

(y tu te giraste y te fuiste, desconociendo mis actos y mis palabras, ignorando mis lágrimas, convirtiendo las llamas en hielo, mostrándote indiferente a la sangre derramada, sonriendo, en cada paso, por la elegancia del grotesco baile de espadas)

(yo hablé y tu sólo pudiste contestar

con una absurda observación sobre el tiempo)

Fracaso.

Traducciones a la lenguas del hielo y el dolor.

Historias.

Siempre nos gobernarán historias.

Blog list: Alter Ego

Thu, 26 Jun 2008 12:02:32 GMT

Alter Ego

Totalmente A Favor

Book List: Llibres

Sun, 15 Jul 2007 22:23:24 GMT

Llibres

Vicente Aleixandre: Antología Poética
Alejandra Pizarnik: Antología Poética
Sarah Waters: Besant el vellut
Sheridan Le Fanu: Carmilla
Dostoievski: Crim i càstig
Hermann Hesse: Demian
Bram Stoker: Dràcula
Gibran Khalil Gibran: El boig
Hermann Hesse: El Llop Estepari
Mijaíl Bulgákov: El maestro y Margarita
Oscar Wilde: El retrat de Dorian Gray
Haruki Murakami: Kafka a la platja
Dante Aligheri: La Divina Comedia
H.C. Andersen: La Reina de las Nieves
Virginia Woolf: La señora Dalloway
Michael Cunningham: Las Horas
Jeffrey Eugenides: Las vírgenes suicidas
Théophile Gautier: L'Avatar
Goethe: Les desaventures del jove Werther
Charles Baudelaire: Les Flors del Mal
Elizabeth Kostova: L'historiador
Terenci Moix: No digas que fue un sueño
Arthur Conan Doyle: Sherlock Holmes
Carme Riera: Te deix amor la mar com a penyora
Vikram Seth: Una música constant
Quentin Bell: Virginia Woolf
Joan Maragall: Visions & Cants