Pido el silencio.

Si bebem de la mateixa copa amb la que hem recollit la nostra sang, notarem un lleuguer sabor agredolç quan el vidre reposi en els nostres llavis. Del fum de les cigarretes de filtre rosa en podem extraure el fang amb què convertir-nos en or. Tot és un procés alquímic de conversió. Tot és vida i mort i una ruleta que sempre acaba en el mateix nombre. La banca guanya, diu ella, i tot roman immòbil com si el vent no ens hagués tallat la pell. És absurd. Les seves paraules, aquestes afirmacions deixades anar en l'aire primaveral, els errors que es repeteixen sense pausa. Tot és qüestió de saber-se mort quan la matinada amenaça, sigil·losa, darrere la minutera del rellotge. Trencar la barrera del so i transcendir més enllà del dia on vam desitjar desparèixer. Albiro la nocturnitat i esnifant, aniquilo qualsevol rastre de dubte. En el fons, les paraules acaben batallant entre elles, desitjoses d'una posició més important, desitjoses de percebre el parpadeig de la pantalla. Si t'espero i m'adormo és perquè en tu vehiculo l'entrada en un més enllà ple de flors que encara no s'han pansit. M'envia records i hi parla, i no sé si enviar-li una missiva, nova i sorprenent, o bé callar i perpetuar aquest silenci que ara esdevé un globus inflable. Si em coneixes, deixa'm anar. No hi ha més secrets dels que callem quan la lluna esdevé l'únic testimoni de les nostres converses. Hi haurà un moment on cauran les màscares i ens avergonyirem enfront la nostra nuesa. És tan tard que ni tan sols puc esbossar el dibuix d'aquella tarda, llunyana, en un país estrany. Jo dubtava i tu recorries l'edifici amb un somriure maliciós, quasi maquiavèlic. Jo dubtava i volia allunyar-me de tu i d'hom i començar una nova vida més enllà. Llavors va començar a ploure i jo vaig pensar que era el reflex d'allò que es desenvolupava en la meva ànima. Després tot passà. I en el lapse de temps d'una setmana, vaig mutar a quelcom que no reconec. La decadència es reflecteix en l'ànima d'aquelles que no són conscients de la magnitud de les seves paraules. Ara pot ser despreciable, però és el signe de malatia. El pacient s'abocarà a l'abisme. I caurà. Irremeiable.

Elles van callar al so del meu remordiment. Jo em fustigava per saber el per què del seu dolor, i ella callava davant meu, tímida i absent, com si mai hagués estat un ens amb personalitat pròpia. Intentava batre les seves ales i fer-la volar més enllà del que algun cop hagués aspirat. Es mereixia la felicitat, i si volia, també aquella vida tan convencional que anhelava. El dolor ha d'ésser recompensat, al cap i a la fi. Com el meu dolor, que algun dia serà premiat amb quelcom d'innimaginable. Però val més callar i seguir embriagant-se amb el mateix cava del que he begut fa una estona. Callar i deixar reposar els llavis sobre la copa d'imperfecte cristall i fitar dones de cabells rossos que somriuen amb un cert aire maliciós. Sentir el dolor al saber l'altre desconectada i voler mencionar més coses, sobre la pròpia vida, sobre la futura mort. Déu meu, no hem feu cas, retorno a casa èbria, no de poesia, no de virtut, si no de vi (en realitat cava, però no vull contradir al Mestre). Jo vull confessar-li centenars de secrets i deixar-me morir entre els seus braços mentre les roses de les avingudes de la mort es panseixen en la primera boira primaveral. Jo vull deixar-la reposar entre immaculats llençols blancs i oferir-li únicament un bes fugaç i cast, quasi inexistent. Parlar i xiuxiuejar el nom mentre ens creuem per la immensa biblioteca. Una jaqueta llarga blanca, pura, uns diamants incrustats en majestuosos botins. El cognom injuriat constitueix la base del chardonnay francès. Però ignoreu-me, són paraules inconnexes que broten de la necessitat d'escriure amb la qual retorno a la càlida llar. No obstant, no confongueu càlida amb compartida; la meva solitud que m'atravessa, es perfila com la meva fidel amant, atenta, tendra, impossible d'abandonar. I el costum esdevé amor. I la mort esdevé vida quan els núvols es dilueixen dins la copa i el fum dels cigarrets - malboro preferiblement - dibuixen imatges del teu tu passat, jove, enèrgic, aquell que ha mort al doblegar-se al pas del temps. T'estim amor, i te deix la mar com a penyora, i te deix la sang, i te deix els pensaments i te deix a mi, com a sacrifici, i aquest món absurd que només sap que imposar la seva fèrria voluntat.